Quanta feina queda per fer encara! Quants pensaments han de canviar encara! Quants anys queden per davant per poder normalitzar les coses en aquest país!
Per començar cal mentalizarse que aquest serà un país bilingüe o no serà. Irlanda és un estat independent des de fa gairebé cent anys i tot i ser obligatori l'ensenyament en gaèlic només el parla una petita minoria. L'idioma predominant és l'anglès, com aquí ho és i ho seguirà sent el castellà. Cal acceptar la realitat. Com l'accepten a Andorra, que sent el català l'únic idioma oficial es parla més castellà que altra cosa.
Això no és bo ni dolent, és el que hi ha. Tant l'anglès com el castellà tenen una presència molt forta en el món, i lògicament també la tindran en una Catalunya independent.
El que si s'hauria d'anar fent és normalitzar coses tan senzilles com els cognoms i els noms de la gent. Està clar que el nom cadascun es pot posar el que vulgui, però a mi em fa mal quan veig casos com el d'un estimat jugador del Barça lluint a la samarreta el seu cognom "Puyol". És clar que en català s'escriu Pujol i així hauria de lluir a la samarreta. Però la burocràcia de canviar una sola lletra seria esgotadora. Hi ha molta gent que normalitzaria els seus cognoms o el seu nom però és una tasca impossible moltes vegades. A la meva dona ia mi mateix ens ha estat impossible normalitzar els nostres noms.
 |
Això no és burocràcia, és incultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada