dissabte, 31 d’agost del 2013

"Casi na"


Ja m'ho temia! Només arribar em diuen que aquí es treballa més que a Catalunya. Serà per això que continua sent la més pobra d'Espanya.

Dos dies després un conegut em diu: "Yo a los catalanes les daba la independencia mañana mismo". Jo, somrient li vaig dir que perfecte, que així no hi ha cap problema. Totalment fora de si em va cridar que ni parlar. Que Catalunya és Espanya i que mai els donarien la independència.
Davant tal contradicció li vaig fer veure que si era demòcrata hauria d'acatar el que votés majoritàriament un poble, fos el que fos.
L'únic que vaig aconseguir va ser que aquell home es posés histèric, començant a cridar barbaritats contra Catalunya i els catalans, per acabar dient que jo era un desgraciat que m'havia anat a treure-li la merda als catalans. Pobre! encara no s'ha assabentat que jo sóc català. Fa més de cinquanta anys que ho sóc.
Podria seguir amb mil anècdotes més, però com a mostra ja n'hi ha prou.

Cada dia veig més clar que això no té solució possible. Els catalans pensem que tothom pensa com nosaltres i per desgràcia no és així.
L'Espanya profunda pensa encara més feixista que pensava Franco. Aquesta és l'única resposta possible a la incongruència que un dictador mori al seu llit de vell. Ell ja ho va dir clar: ho deixo tot lligat i ben lligat.

Això costa i molt d'entendre a Catalunya, però és més demòcrata i progressista el PP a Catalunya que el PSOE a Espanya. Ja ni parlem del PP a Espanya. L'Esperança va dir que Franco era progressista.

Que ningú s'equivoqui. Catalunya mai tindrà un Estat sense una guerra d'independència.



dissabte, 10 d’agost del 2013

Que no em passi res


Estic tremolant. Em he d'anar al poble que em va veure néixer. Encara hi tinc algunes possessions heretades dels meus pares i he d'anar a veure com està tot.
Bàsicament a gastar diners i cabrejar-me escoltant barbaritats sobre els catalans, com cada vegada que hi vaig.

El que més em molesta de tot és que les persones siguin ultranacionalistes, ratllant el feixisme, el franquisme i el nazisme i després ho neguin i diguin que els catalans som nazi-onalistas.
Ells diuen no ser nacionalistes espanyols, sinó patriotes. De nosaltres, que som una societat plural i demòcrata que acatem escrupolosament totes les lleis que ens imposen, diuen que som uns nacionalistes nazis.
És a dir, tot a l'inrevés de com és la realitat.

La veritat és que sempre tinc problemes amb algun imbècil que es passa de la ratlla. Jo vull passar desapercebut, però no hi ha manera. Quan no és un guàrdia urbà, que em denuncia pel simple fet de ser català, és el bèstia de torn que diu: "Me cago en to lo muerto de lo catalane".
El curiós és que ens odien però no volen ni sentir la paraula independència. Això per a ells és tabú.
No ho entenc. A mi quan algú no em cau bé m'allunyo d'ell ràpidament i tallo totes les relacions amb ell.

És clar, hi ha una excepció: el meu cap. Ell no em queia bé i no el vaig enviar a la merda fins que em vaig jubilar. Naturalment era perquè ell em pagava cada mes per poder menjar.
I ara que ho penso, a mi també em semblava un nazi.



dimarts, 6 d’agost del 2013

Recuerdos


A veces, muchas veces, recordamos cosas de nuestra infancia que nos parecen maravillosas. Quedaron impresas en nuestro cerebro para siempre y siempre las vamos a tener presentes.
Puede tratarse de un olor muy particular; pero casi siempre recordamos lugares, situaciones o personas a las que nuestra mente ve nítidamente.
En el fondo de nuestra alma recordamos aquellos olores, aquellos lugares o aquellas personas como maravillosos.

Pero los recuerdos engañan mucho. Con las personas no podemos, por desgracia, comparar nuestros recuerdos con la realidad de hoy día. Ellas se fueron para siempre hace mucho.
Las situaciones tampoco podemos cotejarlas. Siempre son únicas e irrepetibles.
Pero con los olores, y sobre todo con los lugares, la mayoría de veces que tenemos la oportunidad de volver a sentirlos o verlos de nuevo nos damos cuenta de que no son exactamente como nuestro cerebro los recordaba.
No sé exactamente cuál es el mecanismo por el que nuestro cerebro manipula nuestros más íntimos recuerdos; pero muchas veces he podido comprobar que lo hace.
Todo lo que vivimos de niño nos parece grandioso, enorme, maravilloso… Pero cuando volvemos a aquellos lugares después de muchos años, lo que nos parecía muy grande vemos que es mucho más pequeño. Y lo que nos parecía maravilloso, ahora lo vemos como vulgar.

Por el contrario casi todo lo que vivimos, vemos o sentimos de muy adultos nos parece nimio. Y a veces ni siquiera reparamos en cosas maravillosas que tenemos a nuestro lado.
Tenemos tantas cosas, tantos recuerdos y tantas preocupaciones en nuestra cabeza que ni vemos la bondad en las personas que se van cruzando en nuestro camino. Tampoco nos fijamos casi nunca en las maravillosas cosas que nos rodean por todas partes.
Estamos tan absortos con la vorágine de la vida moderna, con nuestro trabajo y con nuestro estrés, que ni tenemos tiempo de pensar en todo lo bonito que nos rodea, pareciéndonos intrascendente. Mientras, recordamos con nostalgia las cosas más insignificantes de nuestra infancia, posiblemente porque sabemos que ya no volverán.

Tenemos que llegar a la última etapa de nuestra vida, a la jubilación y al reposo que conlleva, para darnos cuenta de muchas cosas que nos pasaban desapercibidas. Para ver que hemos dejado por el camino a seres extraordinarios, situaciones únicas y lugares maravillosos.
Para ver que lo que recordábamos como grandioso de la infancia en realidad era insignificante y que lo que nos había parecido normal de adultos era maravilloso.

Es muy curioso. Dicen que los viejos se vuelven como niños. No es así. Volvemos de nuevo a la normalidad; a soñar, a emocionarnos con muy poco, a sentir la vida que se nos acaba.
Sí, es muy parecido a cuando éramos niños, que sentíamos y disfrutábamos la vida. Ahora no la malgastamos persiguiendo algo inalcanzable. Ahora la vivimos pausadamente, sin prisas, sin estrés y saboreándola.

Ojalá la hubiéramos vivido siempre así.
Ojalá siempre hubiéramos continuado siendo niños.