"Casi na"

Ja m'ho temia! Només arribar em diuen que aquí es treballa més que a Catalunya. Serà per això que continua sent la més pobra d'Espanya.

Dos dies després un conegut em diu: "Yo a los catalanes les daba la independencia mañana mismo". Jo, somrient li vaig dir que perfecte, que així no hi ha cap problema. Totalment fora de si em va cridar que ni parlar. Que Catalunya és Espanya i que mai els donarien la independència.
Davant tal contradicció li vaig fer veure que si era demòcrata hauria d'acatar el que votés majoritàriament un poble, fos el que fos.
L'únic que vaig aconseguir va ser que aquell home es posés histèric, començant a cridar barbaritats contra Catalunya i els catalans, per acabar dient que jo era un desgraciat que m'havia anat a treure-li la merda als catalans. Pobre! encara no s'ha assabentat que jo sóc català. Fa més de cinquanta anys que ho sóc.
Podria seguir amb mil anècdotes més, però com a mostra ja n'hi ha prou.

Cada dia veig més clar que això no té solució possible. Els catalans pensem que tothom pensa com nosaltres i per desgràcia no és així.
L'Espanya profunda pensa encara més feixista que pensava Franco. Aquesta és l'única resposta possible a la incongruència que un dictador mori al seu llit de vell. Ell ja ho va dir clar: ho deixo tot lligat i ben lligat.

Això costa i molt d'entendre a Catalunya, però és més demòcrata i progressista el PP a Catalunya que el PSOE a Espanya. Ja ni parlem del PP a Espanya. L'Esperança va dir que Franco era progressista.

Que ningú s'equivoqui. Catalunya mai tindrà un Estat sense una guerra d'independència.