D'on sóc?

Dels meus seixanta-un anys, porto vivint i sentint a Catalunya mig segle.
Tot i sentir-me plenament integrat, molt a gust i feliç, encara per a una petita minoria, segueixo sent "l'andalús", aquest ciutadà secundari que és bona gent, però no és dels nostres. Suposo que per a ells sempre serà així, faci el que faci.
Això és el nacionalisme mal entès. El millor de Catalunya ha estat i és la facilitat de la majoria de la seva gent per integrar tants ciutadans de fora, a tantes cultures diferents que així ràpidament s'han sentit catalans, aportant sempre una mica de la seva cultura.

Catalunya avui és un conglomerat de cultures de tot tipus, però sempre mirant-se al mirall de la cultura catalana. Això mai empobreix a un poble, molt al contrari, l'enriqueix. Així s'ha forjat el país més important que hi ha avui al món: USA.
Quan hi ha una petita minoria que no ho entén així i es tanca en si mateixa està destruint la integració i està dividint a la societat en bons i dolents, i això sempre és perillós i acaba molt malament.
Catalunya o és plural com ho és ara, bilingüe, multicultural i integradora o no serà mai res. Aquest és el bon nacionalisme, el que pot triomfar en un futur. El de la gent que no té prejudicis perquè jo nasqués on vaig néixer, que afortunadament són la immensa majoria. Ningú escull on neix. Quan un matrimoni català va en un creuer al mig del oceà i ella es posa de part ¿d'on és el nen que neix?

El pitjor de tot és que quan he anat de vacances al meu poble d'origen, per a tota aquella gent jo sóc el català. I molt orgullós de ser-ho. Però llavors jo que sóc, un apàtrida?
Jo crec que cadascú és d'on el seu cor li dicta. A mi em diu que Catalunya.