Ahir vaig sortir a passejar de bon matí, com faig cada dia, al camp acostumat, just al costat del meu poble. Anaba com sempre amb el meu gos, un Beagle de dos colors i una mida enorme, dues vagades mes gran del que es normal en aquesta raça. El meu fill li va posar de nom Lex i malgrat que mai em va agradar aquest nom, ja estic acostumat a cridar-lo amb aquest mot i fa mol de temps que va passar a ser un més de nosaltres.
És temps de figues i aquest frut es el que més m'agrada, sobre tot agafar-lo directament de la figuera i menjar-lo en el mateix lloc.
On anem hi han nombroses figueres, cadascuna d'una varietat diferent però totes amb figues dolces, penjant amb el coll torçut, clivellades i moltas d'elles "plorant" per l'ull una llàgrima de mel.
Això per mi es la major temtació que hi ha al món.
Diuan que el millor de les temtacions és caure-hi i jo sovint caic en elles.
Això ho vaig escriure el vint de octobre de 2011 i el següent ho he escrit el vint-i-set de març de 2012.
A passat gairebé sis mesos des de l'últim pensament que vaig escriure.
En aquest temps han pasat moltes coses i no totes bones.
En primer lloc, fa cuatre mesos que va morir Lex, el meu volgut gos.
De cop es va quedar invàlit, sense poder moure les potes del darrere. Els veterinaris van dir que no es podía fer res; i amb tot el dolor del meu cor, van haver de sacrificar-ho.
Mai vaig pensar que ho estimava tant. No mes cuan faltan els éssers estimats t'adones del que els estimes, i ja és tard.
De seguida, em veure'm tan afligit, els meus fills em van portar un altre cadell, aqueta vegada de labrador. Avuí, encara que cap gos pot sustituir al meu Lex, ja li he agafat tant d'afecte com a l'anterior.
La veritat és que és una delicia, tot afecte, bo, dòcil, obedient i tranquil. El seu nom és Duc i espero i desitjo tenir mes sort amb ell que amb el Lex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada