Apàtrida

Catalunya

Estònia

El pitjor d'anar-te'n lluny del teu lloc de naixement és que a vegades et fan sentir un apàtrida, és a dir, una persona que no té cap pàtria.

Jo vaig néixer per casualitat a Huelva, però amb dotze anys acabats de fer vaig arribar a Catalunya amb la   il · lusió de quedar-me per sempre en aquesta meva nova terra.
Ràpidament em vaig adaptar als canvis lògics de tota nova situació, i la veritat és que si jo vaig posar tot el que vaig poder de part meva, la gent autòctona en general també em va acollir amb els braços oberts. El més meravellós de Catalunya és la seva gent i la facilitat que tenen per integrar tots els que vénen de fora.

Després de més de mig segle vivint aquí fa ja molts, molts anys que el meu cor se sent i és català. Jo he lluitat, segueixo lluitant i continuaré lluitant per Catalunya. Des dels temps del franquisme amb el llegendari "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" fins avui amb "Catalunya, nou Estat d'Europa".
No vull ni presumir ni vanagloriar d'això. Simplement ho faig perquè ho considero el meu deure com a català i perquè m'ho dicten les meves conviccions.

No obstant això he de dir que últimament he percebut, per part sobretot d'alguns joves, la sensació que no es refien "d'aquest estranger". És més, he vist com es fiant més d'un marroquí que porta aquí cinc anys que d'un senyor que porta tota la seva llarga vida lluitant per Catalunya.

Així no es pot construir un nou estat. Si serem ciutadans de segona els que portem deixant-nos la pell per aquest país tota la vida estem caient en el mateix que el dictador, que va considerar ciutadans de segona a catalans i bascos.

Si es té un mínim de sentit comú hem de saber que: o integrem a tots els catalans, inclosos els que només se senten espanyols, en el nou projecte o aquest se'n va en orris.
No cal dir que aquest nou estat ha de ser bilingüe, perquè així és la societat catalana, ens agradi o no ens agradi. I per descomptat amb ciutadans de primera només. Perquè si els catalans de quatre cognoms catalans se senten superiors algun dia a la resta de catalans ho tenen malament. Són i seran una minoria.

No cal dir que quan he anat a la terra que em va veure néixer allà sóc "el català".  És veritat, és el que sóc i el que em sento. Però el problema és ser estranger allà i aquí.

No anem a fer com els estonians, que de ser tots russos han passat a ser estonians els nadius i apàtrides sense dret a votar o comprar-se una casa els russos de diverses generacions vivint a Estònia.
Jo no vull una Catalunya lliure on alguns dels seus ciutadans no siguin lliures, com a Estònia.
Vull una Catalunya on tothom se senti a gust, sense exclusions ni castes. On ningú et pregunti on has nascut. On no sigui primer un senyor nascut al Marroc o Pakistan que un senyor nascut a Andalusia o Galícia.

A vegades tinc la trista sensació que una part dels joves catalans han perdut el seny. Ho diuen molt clar el grup Brams a la cançó "Sóc d'un país" que a la por li diuen seny. No senyor, la por és una cosa i el seny altra molt diferent
I sense seny Catalunya no seria Catalunya.